Alba Bonmatí Sánchez, membre de la comissió d’infància de l’ACPAS

A les meves filles altament sensibles

Sé molt bé com et sents, filla, perquè jo era com tu. Jo soc com tu, la diferència és que ara ho sé gestionar més bé, perquè amb els anys n’he anat aprenent.

És difícil explicar com senten les persones altament sensibles, sobretot els infants: com desborda l’emoció a cada segon d’una vida que encara és massa petita per entendre i gestionar què passa al seu cervell, que funciona a mil per hora.

Com expressar que, en un sol instant, enmig d’un centre comercial ple de gent, els teus ulls processen centenars de tonalitats i detalls en les imatges, les teves orelles escolten la música de tres botigues diferents, mentre senten la conversa d’una parella que passa pel costat, el so de la megafonia i uns nens cridant al pis de baix. Que, mentre això passa, el teu sentit de l’olfacte percep les olors de la floristeria, barrejades amb el perfum dels gelats, que emana del bar del costat, i amb el rastre de colònia que ha deixat la senyora que ha passat fa una estona. I que, alhora, et pica el tacte de l’etiqueta que la mare no ha acabat de tallar bé i et fan mal els peus de tant caminar amb aquestes sabates. I mentre el teu cos i el teu cap processen tot aquest reguitzell de sensacions, tu sembles absent quan et pregunto: “T’agrada aquest vestit?”

Tornem a casa, i estàs cansada i sobrecarregada… I jo també. Després d’un parell de rebequeries, que et serveixen per descarregar l’emoció acumulada, només vols estar sola, aïllar-te i desconnectar, i em sap tant de greu, però t’entenc. Així que et deixo amb tu mateixa una estona i després vinc a abraçar-te.

T’adorms entre els meus braços, mentre et canto aquella cançó que tant t’agrada i és quan torna el pensament recurrent que em diu que aquesta vida moderna no està feta per a nosaltres: massa estímuls, massa emocions.

I arriba l’endemà, i ens aixequem enmig d’una voràgine de moviment, perquè, per més que ho intentem, encara no hem aconseguit llevar-nos prou d’hora per no haver d’acabar corrent cada matí. I cal pensar en fer l’esmorzar de l’escola, mentre sents el molest olor de la torrada que se li ha cremat a la teva germana i l’olor del cafè, que ja és bona, però amb tanta barreja… I sona el telèfon del pare, el clàxon de la veïna que et passa a recollir, i se sent la rentadora que fa voltes, i més voltes i més voltes… Tu et bloqueges, t’atures, i anem tard, i vull evitar-ho, però acabo cridant… I així comença un altre dia carregat de sensacions, a casa, a l’escola, al pati, al menjador, al parc, a l’extraescolar, al súper… i a cap a casa una altra vegada.

I tu, preocupada perquè la teva amiga Lia ha perdut un collaret i s’ha endut un bon disgust, i perquè has sentit que l’àvia em parlava sobre aquell amic que està tan malalt. Em mires amb un posat trist i em dius que no vols sopar, que avui no tens gaire gana. Intento descobrir què et passa, però no ho saps: et poses nerviosa amb les preguntes i finalment m’adono que ja hi hem tornat, que estic intentant raonar amb una nena de vuit anys sobre unes emocions que no pot controlar. Decideixo parar i es fa un silenci. El pare fa una broma. És especialista en canviar de tema en aquestes situacions. Sort en tenim d’ell; ens equilibra.

Arriba el vespre, i en aquella estona de conversa d’abans d’anar dormir, ara sí, ja més relaxades, em preguntes per què a tu no t’agraden les festes, com als teus amics, per què tens por de fer una exposició oral a l’escola, per què no suportes que et gronxin fort, per què ho passes tan malament quan saps que algú pateix… I jo, que avui feia broma amb el papa sobre unes arrugues que em fan més sàvia i que sé del que em parles, t’explico totes les meravelles de ser una persona altament sensible perquè entenguis el privilegi que ens ha regalat la vida a totes dues.

I és que, ¿qui no voldria poder sentir a la vegada l’aroma de l’herba fresca acabada de tallar, que es barreja amb el dolç perfum de les flors i de la fruita que et menges, mentre una explosió de dolçor vermella impregna la teva boca? Tot això, mentre es fa el silenci, només trencat pel cant d’alguns pardals i d’un rossinyol que té el niu sobre unes bardisses que mouen les fulles lentament. I a tu, amb el teu cervell privilegiat, que pot captar tots aquests detalls, t’envaeix una sensació de pau i benestar profund.

Qui no desitjaria commoure’s al seu interior cada vegada que sent una la melodia d’un violí, mentre percep físicament la vibració que provoca, sense saber explicar per què no és capaç de contenir les llàgrimes? “No ploris, no n’hi ha per a tant”, diuen sovint, però jo et dic que sí, que ploris, que riguis, que cridis… que sentis i que visquis, perquè això ets tu: emoció i sentiment.

Amb un somriure ens posem dretes, tanquem els ulls, i al so de la cançó The Selkie, de Paul Machlis, la mateixa que sonava mentre tu naixies, ens fonem en una abraçada profunda i sentida mentre ballem lentament sobre el tatami que sosté els nostres somnis cada nit. No cal que t’expliqui res més, oi? Ser altament sensible és això: viure intensament cada instant de la teva vida, i això, filla meva, pot ser extraordinàriament meravellós.

I es fa el silenci… Tanco els ulls, i per un instant, només per un instant, el meu cervell deixa de rebre mil estímuls simultanis, i descobreixo que, sense això, em sento buida.

“Per a tots els infants i adults altament sensibles, perquè recordin que malgrat totes les dificultats, la vida els ha fet un regal incomparable.”