Pot ser que ja naixés així. A vegades crec que és un càstig. Només sé que soc això. Tinc 55 anys i fins ara no entenia què soc ni perquè sento el que sento i com ho sento. No puc afirmar que estigui conforme amb això, però m’avinc, m’adapto i acomodament fins a comprendre els meus trets i peculiaritats, que no deficiències, mancances ni imperfeccions.
Ja des de petit, a partir del que record, m’he sentit diferent de la societat que m’envolta. Incomprès, estrany per als altres, diferent i aïllat. Quan havia de ser observat, em sentia nerviós. Quan havia de competir, també em sentia nerviós. Em molestaven els sorolls estridents, les llums enlluernadores, els teixits aspres, el frec de les etiquetes. Algunes olors i sabors eren insuportables, inexplicablement, només per a mi. També la percepció de detalls, matisos o subtileses que als altres els passaven inadvertides. Era com tenir un superpoder que avui fins i tot podria vinculés a la possibilitat de tenir alta capacitat, però en aquells dies em catalogaven de tímid, feble i rarito; i això t’aïlla, et submergeix en un món interior molt ric i alhora complex i difícil d’entendre i gestionar.
Quan vaig donar pas a l’adolescència, afegits a les particularitats de l’edat, es van anar sumant moments de saturació nerviosa davant les adversitats, que van originar els primers problemes digestius, cefalees tensionals i fins i tot migranyes, i va augmentar aquest perfeccionisme, per a no cometre errors, que no em permetia avançar i que els altres deien timidesa.
A mesura que m’endinsava en la maduresa, es van anar afegint noves variables: va aparèixer l’amor (sí, ja sé que aquest aspecte hauria d’haver aparegut en l’adolescència, però vaig prioritzar els estudis i el treball i, a més, els canvis i les multitasques m’atabalen) i aquest amor va ser viscut i gaudit amb una intensitat única, profunda i exclusiva, com jo entenc que no pot ser d’una altra manera. Per descomptat, i per desgràcia, també va arribar el desamor: dolorós, insuportable, indescriptible i increïblement més personal que l’amor. Vaig continuar sentint-me diferent respecte al meu entorn: no s’entenia la intensitat amb la qual vivia els meus sentiments. Com a mecanisme d’adaptació, vaig anar retraient-me, deixant d’exterioritzar unes certes sensacions, amagant emocions, creant un escut invisible que no deixés entreveure com era i com sentia realment. En incomptables ocasions aquest estat em portava a buscar la desconnexió i la solitud, estant saturat d’estímuls i eludint canvis en la meva vida que poguessin desestabilitzar-me.
Amb l’experiència dels anys, conreant-me en la lectura, obrint la ment, ajudat per professionals, aprofundint en la meva ser, he descobert que també gaudeixo extremadament amb detalls com un gust, una olor, una carícia, un petó, una imatge, un moment, el silenci i una infinitat de meravelles que ens brinda la vida dia rere dia. Un tret delicat i difícil de gestionar és l’empatia, que arriba a convertir-se en la cerca del sofriment de l’altre per a acompanyar-lo. He arribat a mimetitzar i somatizar malalties físiques i estats d’ànim. Haig d’anar amb compte amb la sobreestimulación. Haig d’aprendre a dir no; posar límits, i assumir els propis i assimilar que no s’ha de cavil·lar ni especular sobre qualsevol acció, obra o acte eternament.
Malgrat les contrarietats, inconvenients i impediments que he comentat, crec que soc feliç, sempre que un metòdic inconformista i perfeccionista es pugui autodefinir així. Considero que és més encertat dir que soc una persona que s’està coneixent a si mateixa i que va comprenent-se, encara que això no sigui fàcil. Ser una Persona Altament Sensible comporta conviure amb uns trets per a tota la vida, però de cap mode renunciaria a ells i a la intensitat indescriptible que m’aporten.
Javier Juvé, soci de l’ACPAS
