Veus PAS: «Els homes no ploren»

Per: Rodrigo Jarpa Salgado

Coach generatiu i coordinador del cercle d’homes de ACPAS.

Crec que tenia uns 8 anys quan davant els meus ulls i la meva ànima Altament Sensible jeia inerta el cos d’un home atropellat… jo sentia el seu dolor i el de la qual imaginava podia ser la seva família, la seva esposa, els seus fills. Com si pogués veure’ls plorant en aquest moment… “els nens no ploren” em va dir el meu pare, “no ploris el meu amor”, va dir la meva mare. El mateix m’ocorria quan veia un documental de nens famèlics morint d’inanició en algun lloc del món o algú demanant al carrer, era com si sentís en l’ànima el seu dolor i les seves frustracions.

Amb major o menor delicadesa, els meus pares i la societat en el seu conjunt van anar programant el meu cos i la meva ment per a reprimir les meves emocions i no manifestar-les en públic. Ni tan sols l’excés d’alegria, “això és més propi de les dones”, em van dir.

Ens van gravar, o permetem que ho fessin, patrons socials de “home fort”, de mascle infatigable que tot ho sosté, proveïdor de la família, contenidor d’emocions alienes i protector omnipresent de #ample esquena. Aquests, entre altres patrons d’exigència, han constituït i constitueixen un dels desafiaments més interessants per a un home Altament Sensible que desitja transcendir aquestes premisses limitants.

En l’edat adulta, molts de nosaltres hem hagut de sentir altres frases sexistes tan o més limitants que les que sentim en la infància, “tens caràcter de dona…”, per citar alguna.

El masclisme ha gravat durant moltes generacions un patró de comportament en homes i dones, que és perpetuat per tots dos gèneres, convertint la vida d’un home Altament Sensible en una espècie de presó emocional on quedem a la mercè de la nostra sort o de la nostra habilitat natural per a generar les nostres pròpies solucions d’afrontament emocional.

Alta Sensibilitat en els Homes, pastura de creences limitants. Hem estat condemnats per generacions a plorar en solitud, a sofrir les nostres frustracions i penes en silenci de la mateixa manera que conteníem les nostres emocions positives en un esforç permanent per mostrar un home contingut, racional i que “controla” les seves emocions. Assumint permanentment el risc que confonguin la nostra sensibilitat amb feblesa i “poca homenia”.

Afortunadament, avui tenim resposta a tants dubtes i contradiccions que hem experimentat al llarg de les nostres vides: Ens sentim identificats en el tret de la “Alta Sensibilitat” pel que agraïm i valorem les recerques i les activitats de divulgació que es duen a terme entorn d’ell.

El saber-nos PAS, ens ajuda entre altres coses, a saber que SI podem mostrar la nostra sensibilitat i que ho fem bellament a través de la nostra acció, de la nostra especial manera d’estimar, de lliurar-nos en els nostres respectius treballs, creant noves situacions per a nosaltres i els que ens envolten, abraçant la vida i a les gents.

Sí, és cert que alguns de nosaltres hem necessitat ajuda externa per a créixer i “madurar el tret”, com m’agrada cridar-lo, per a gaudir amb major llibertat i plenitud la vida, per a conèixer-nos i respectar-nos, per a permetre’ns créixer sense deixar de ser els qui som. Hem après a demanar ajuda, a saber que podem ser vulnerables i dir “no puc més, necessito la teva ajuda”. A vèncer aquest ego masculí absurd que “tot el puc” per a entrar en un espai de llibertat de l’ésser i d’exercir del que som, HOMES ALTAMENT SENSIBLES.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.